No esperis que viatgi. No esperis que somrigui o plori de forma propagandística de la meva ànima. De fet potser no tinc ànima, mai l'he vista i mai ningú ha parlat d'ella. Sóc un ens intangible que es balanceja entre el meu passat i el teu futur. Sóc incorpori però pots tocar-me si així ho vols. Sóc invisible per a qui vull i no entenc cap més llengua que la d'una mirada muda. La d'una imatge imaginària que es passeja de forma rebel desobeint la raó pels racons més amagats de la ment. Esbojarrada actitud la de qui intenta donar-li un sentit; hi ha coses que estan fetes per gaudir-les però no per trobar-hi un sentit. Com el cel, que ningú l'entén però sempre està allà dalt, observant les tonteries que som capaços d'arribar a fer per allò que desitgem. Desitjo que vinguis on estic jo, en aquest punt intermig entre un món real i un altre d'imaginari. Aquí podrem comportar-nos com bojos tant com vulguem; ningú no ens jutjarà. Serà el nostre petit secret. Però vine.
No hay comentarios:
Publicar un comentario